Un savi va dir que el rancor és un verí que prenem per a matar a un altre, una paradoxa absurda i inqüestionable. Tot el contrari és el perdó, aqueix acte difícil però absolutament necessari. Al llarg de la meua vida he pres moltes vegades la decisió de perdonar, igual que en altres ocasions, no he sigut capaç de desembarassar-me dels lligams del rancor. Per aqueixa dualitat continue caminant i imagine que ho continuaré fent la resta de la meua vida. No obstant això, la màgica trobada amb Juana Acosta (per primera vegada, almenys en teatre) i Chevi Muraday (una vegada més, dins d'una col·laboració que espere que mai cesse) em porta a replantejar-me els meus propis límits, com a persona i dramaturg (potser es poden separar totes dues circumstàncies?) ja que tots dos artistes em regalen un univers complex respecte a aquest tema i em llancen, per tant, a un territori fèrtil i poderós.

Fins a on és capaç d'arribar el perdó? És una decisió irrevocable o requereix d'un continu examen de consciència? Perdonem amb la nostra ment o amb el nostre cor? És la justícia l'oposat al perdó, ja que, com assegurava Sèneca, el perdó és la remissió del càstig degut i per tant no cal parlar d'això sinó de clemència? La nostra labor amb aquest apassionant espectacle potser no és la de donar resposta a aquestes preguntes, però sens dubte el repte és trobar la manera de formular-les amb el cos i la paraula, la llum i l'ombra, la música i el silenci, l'emoció i la raó i que trepen la consciència dels espectadors. Els demanem "perdó", per endavant, per l'atreviment.

Juan Carlos Rubio