UN CANT A LA DIGNITAT HUMANA I AL TEATRE COMPROMÈS

Més que són, van ser. Supervivents d'una guerra que ningú recorda, per més que no desistisquen del seu intent inútil de guanyar una batalla contra l'oblit, magnificant aquelles escaramusses, meres efemèrides que a ningú interessen. 

Una metàfora de la vida com a combat, on els tres actors clàssics de Zaranda, el seu nucli dur, són les restes d'un exèrcit en desbandada, en aquesta guerra sense quarter que dura ja més de quaranta anys. El seu llenguatge és la seua desarborada bandera en un món que amenaça el sentit poètic de l'existència. Combat inútil, que sembla ser la nostra essència cultural, el quixotesc. Èpica per a tres farsants, sàtira de tot poder humà, la dignitat i la fe com a acte de resistència. Aqueixes van ser sempre les seues trinxeres. Sempre derrotats, mai vençuts. "Perquè ja és tard i prompte enfosquirà" (Lucas 24:29) deixen una llum presa com un far a la meitat de la tempesta que il·lumine l'esperança.