L'espectacle amb el qual Carles Sans, de Tricicle, s'acomiada dels escenaris

Si en el meu primer espectacle Por fin solo! van vindre 150.000 espectadors a veure'm, si tots van riure entre quatre i cinc vegades per minut, en el meu nou espectacle ¡POR FIN ME VOY!, m'he proposat el repte de superar-lo contant històries quotidianes, particularitats de la meua vida diària, impressions sobre les xicotetes coses que des de la meua peculiar manera de veure-les i explicar-les les he transformades en sketches hilarants i plens de tendresa amb els què pretenc que el públic riga dos o tres vegades més per minut que en l'espectacle anterior.

I per què ¡Por fin me voy!? Doncs per què per prescripció pròpia he decidit que potser no seria mala idea canviar els escenaris per una hamaca enfront de la mar a l'espera que un clam popular demane el meu retorn immediat als escenaris.

Però per si això no passa, jo no em perdria este nou espectacle l'objectiu principal del qual continua sent el mateix des que vaig començar fa quaranta-cinc anys: fer riure a tots els que vinguen a veure'm i que isquen del teatre amb ganes de tornar a veure'm una altra vegada.

¡Por fin me voy! és una bogeria codirigida al costat de Jose Corbacho en la qual parle d'experiències pròpies, d'impressions originades a partir de moments viscuts dels quals trac l'humor de totes les coses, fins i tot de les més serioses.